Vergonya i subjecte, la proximitat amb un mateix.
- Tere
- 3 jun 2016
- 3 Min. de lectura
Em trobo amb coses inesperades en les investigacions, i segurament allò que les fa inesperades sigui l'impacte que tenen, la manera que ressona quelcom que no m'havia plantejat. No sempre és que sigui un tema desconegut o una pregunta nova, a vegades és només el moment, la introducció de la qüestió dins d'una configuració específica d'idees. Això és el que em va passar quan vaig llegir el material que dedica Agamben a la vergonya al llibre que he fet servir com a bibliografia bàsica del TFG: Lo que queda de Auschwitz. A part de fer un recorregut per autors com Heidegger, Levinas i Benjamin, sense deixar de banda d'altres com Kant i Spinoza, hi trobem reflexions molt interessants sobre la posició del subjecte i la relació amb ell mateix, sempre tenyit per aquesta vergonya.
Potser el que més em va marcar d'aquesta lectura va ser que de sobte em va possibilitar entendre quina era la qüestió de la subjectivació i la desubjectivació, què és el que es posa en joc quan parlem d'un subjecte en la seva doble significació de sobirà i sotmès:
“[La vergüenza] se funda, por el contrario, en la imposibilidad de nuestro ser para desolidarizarse de sí mismo, en su absoluta incapacidad para romper consigo mismo. Si, en la desnudez, experimentamos vergüenza es porque no podemos esconder aquello que quisiéramos sustraer a la mirada, porque el impulso irrefrenable de huir de uno mismo tiene su paralelo en una imposibilidad de evasión igualmente cierta.” (Agamben, Lo que queda de Auschwitz, p. 108)
Precisament la vergonya, cada cop que sorgeix, ens demostra que fins i tot en tant que sobirans, estem sotmesos a alguna cosa, i en tant que sotmesos, quan ens posem vermells, mostrem que hi ha quelcom que se sent sobirà que ho testimonia:
“El rubor es ese resto que, en toda subjetivación, traiciona una desubjetivación y, en cada desubjetivación, da testimonio de un sujeto.” (Agamben, Lo que queda de Auschwitz, p. 117)
El TFG ja s'ha acabat: el vam entregar el 9 de maig. Ara bé, les lectures segueixen, i jo sempre em vaig trobant retalls, pàgines, indicacions, que connecten amb allò que he treballat o he intentat fer entendre, amb allò que voldria investigar amb més profunditat però que sol acabar com un element més a la llista de "més tard". Aquest cop, però, em vaig trobar un llibret damunt el meu escriptori, també d'Agamben però l'italià original, que es diu Idea della prosa, amb un punt de pàgina ficat al principi del curtíssim assaig de tres precioses pàgines amb el títol d'Idea della vergogna. Barallant-me amb l'italià, el diccionari i la meva pròpia tossudesa (que no és poca cosa), he acabat amb aquest petit fragment donant-me voltes al cap:
"Per l'uomo moderno, invece, la teodicea è necessaria e, insieme, fallisce nel modo più miserevole; Dio stesso si accusa e si rivolta, per così dire, nel proprio fango teologico, e proprio questo dà al nostro disagio la sa qualità inconfondibile. L'abisso su cui vacilla la nostra ragione non è quello della necessità, ma quello dell'accidentalità e della banalità del male. Di un incidente non si può essere né colpevoli né innocenti: ci si può soltanto vergognare, come quando, per strada, scivoliamo su una buccia di banana. Il nostro Dio è un Dio che si vergogna. Ma come ogni ribrezzo tradisce in chi lo prova una segreta solidarietà con l'oggetto schifato, così la vergogna è l'indice di un'inaudita, spaventosa prossimità dell'uomo con se stesso. Il sentimento dello squallore è l'ultimo pudore dell'uomo di fronte a se stesso, cosò come l'incidente -sotto la cui insegna sembra ormai disposi docilmente la sua intera esistenza - è la maschera che copre il peso crescente che cause unicamente umane esercitano sulle sorti dell'umanità." (Agamben, Idea della prosa, p. 68)
Bibliografia:
Agamben, Giorgio.
1. Idea della prosa, Macerata, Quodlibet, 2002.
2. Lo que queda de Auschwitz: El archivo y el testigo (Homo Sacer III), trad. Antonio Gimeno Cuspinera, València, Pre-Textos, 2005.
Més lectures, siguin teatre, novel·la, història o filosofia, assajos, poemes, o pel·lícules, potser obres d'art, és igual, que em podeu recomanar sobre el tema de la vergonya?

Comments