Destruir la cuirassa

La mentida és una armadura mitjançant la qual l’home permet amb freqüència que allò que hi ha d’inepte en ell sobrevisqui als esdeveniments que, sense aquesta cuirassa, el matarien (...). En l’ànima es dóna una mena de fagocitosi; tot allò amenaçat pel temps segrega mentida per no morir en grau proporcional al perill de mort. Aquesta és la causa per la qual no hi ha amor a la veritat si no hi ha un consentiment sense pal·liatius a la mort (Weil 1991: p. 114 i 115).

En Weil hi ha una voluntat per desmuntar les falses projeccions del jo per arribar a un perfeccionament de l’esperit. Cal combatre la cuirassa de la mentida, cal tenir el «valor de no mentir-se» (Weil 2015: p. 27). Si ens dirigim als textos amb projecció política, com L’enracinement, Weil expressa que un model educatiu que no aspiri a certa perfecció humana és menyspreable (Weil 1999: p. 1163). Per això, esbossa un sistema d’acció polític que, tot i reconèixer la seva impossibilitat en termes absoluts, ha de servir com a horitzó de l’ànima, com a model ideal. I consisteix, bàsicament, a «fer el pacte amb un mateix d’admirar només en la història les accions i les vies a través de les quals irradia l’esperit de veritat, de justícia i d’amor» (Weil: p. 1170). Si es vol arribar a la veritat, per la qual la filòsofa té un ferm compromís, caldrà despullar-se de l’aspecte il·lusori del jo, i aquesta és una tasca inqüestionable.

Si seguim les passes de Simone Weil hi trobarem un esforç infatigable per dirigir-se a allò que hi ha, sense enganys. El viatge titànic que fa per ensinistrar-se i per superar la seva visió, que reconeix molt pobra, fa que, enfront les construccions teòriques, la pensadora estableixi com a «actitud filosófica orientarse exclusivamente a la verdad, al «destello de lo real»» (Revilla 2003: p. 16). Qualsevol que s’endinsi mínimament en l’obra de Simone Weil sabrà de seguida que la filòsofa va decidir, de forma voluntària, treballar a les fàbriques i sumar-se al bàndol republicà durant la guerra a Espanya; també coneixerà el seu activisme polític; la seva peculiar i fonda relació amb el cristianisme, que la va dur a diverses experiències místiques. La raó per aquesta necessitat d’atravessar l’experiència l’explica molt bé Revilla: «en su irrenunciable relación con la experiencia del mundo, sin embargo, no está en juego el intento de circunscribirla (...), si no el de acceder al núcleo de la realidad, escondida bajo las ilusiones y sueños que como defensa la subjetividad construye y la sociedad afianza» (Revilla: p. 18). Per això, podem entendre que Weil afirmi: «Desitjo, suplico que la meva imperfecció es manifesti davant meu del tot, tant com sigui capaç d’aguantar la mirada del pensament humà. No perquè es curi, sinó, fins i tot quan no calgui curar res, perquè jo em trobi en la veritat» (Weil 1991: p. 115). La possibilitat d’arribar a la veritat és real sempre que es desitgi ferament assolir el «reialme d’allò transcendent» i es faci un esforç continu d’atenció per apropar-s’hi (Weil 1999: p. 769).

És important que ens aturem en el concepte d’atenció, que també juga un paper cabdal en la filosofia de Weil. L’atenció està subordinada al desig, no a la voluntat, es desenvolupa al voltant d’un jo passiu (Weil 1991: p. 194) que té com a estratègia, en paraules de Carlos Ortega, «la espera paciente», que serveix «para que conocer no sea capturar, aprehender, sinó dejarse invadir» (Weil 2007: p. 41). Com els antics, l’atenció predisposa l’ànima a assumir l’ordre natural, a acceptar les coses tal com són, tal com existeixen. Per Weil, és en la saviesa de l’instant present que hom reconeix que forma part de l’ordre universal que siguem d’una determinada manera i no d’una altra (Weil 1991: p. 87). En un bell assaig sobre l’ús dels exercicis escolars, Weil fa un elogi de l’atenció i explica que permet suspendre el pensament i buidar-lo, de tal manera que pugui acollir la veritat (Weil: p. 71). L’atenció, que es concentra en allò que ocorre, prepara l’ànima per rebre l’ésser que és l’objecte de la seva mirada. De fet, aquesta «mirada atenta» és l’única capaç d’abraçar l’altre que es troba en desgràcia, l’única capaç de respondre a la seva ferida (Weil: p. 72 i 73).

Bibliografia

Bea, Emilia (2010) “Biografía intelectual y espiritual” dins Bea, Emilia (ed.). Simone Weil. La conciencia del dolor y de la belleza. Trotta: Madrid.

Revilla, Carmen (2003). Simone Weil: nombrar la experiencia. Trotta: Madrid.

Weil, Simone (1991). La pesanteur et la grâce. Plon: Paris.

― (1996). Echar raíces. Trotta: Madrid.

― (1999). Œuvres. Gallimard: Paris.

― (2007). La gravedad y la gracia. Trotta: Madrid