La multiplicitat del testimoni: les dones soviètiques a la Segona Guerra Mundial

“En latín hay dos palabras para referirse a testigo. La primera, testis, de la que deriva nuestro término 'testigo', significa etimológicamente aquel que se sitúa como tercero (terstis) en un proceso o un litigio entre dos contendientes. La segunda, superstes, hace referencia al que ha vivido una determinada realidad, ha pasado hasta el final por un acontecimiento y está, pues, en condiciones de ofrecer un testimonio sobre él.” Giorgio Agamben, Lo que queda de Auschwitz: El archivo y el testigo. HOMO SACER III, Valencia: Pre-Textos, 2000, pàg. 15. Aquest blog té com a objectiu compartir i exposar les nostres investigacions al llarg del treball de fi de grau. Per aquesta raó trobo rellevant explicar el procés que m'ha portat a canviar el tema de la meva investigació. La segona entrada del blog la vaig escriure jo quan encara tenia com a projecte investigar Eichmann en Jerusalem, d'Hannah Arendt, com a mostra del testimoni. La meva lectura es basava en una hipòtesi inicial clara: el llibre era un testimoni d'Arendt del judici i en aquest es podia veure un conflicte de la pensadora amb el jutjat, Adolf Eichmann. Un conflicte unilateral, sí, en tant que no van mantenir cap intercanvi, però que de totes formes es feia palès en les descripcions que feia l'autora del responsable de la logística de transport als camps de concentració nazis. Ara bé, partint de la segona definició que he citat més amunt de Giorgio Agamben, que és amb la que vaig començar a interessar-me pel testimoni i que és la que uso per a desenvolupar la meva feina, em vaig adonar, un cop havia acabat el llibre (per segona vegada, la primera va ser ja fa temps) i em trobava intentant definir els punts principals del treball, que Arendt no havia viscut una experiència en el sentit fort de la paraula i, un cop travessada, n'havia parlat; no era testimoni en tant que superstes. En realitat el llibre era una crònica que la situava més aviat en el lloc de la primera definició, testis. Així, doncs, em vaig adonar que no podia seguir per aquest camí si volia seguir treballant el testimoni. El meu interès pel testimoni parteix de les dues relacions triangulars que el travessen. El primer triangle seria aquell que, en tant que subjecte, el relaciona amb la memòria i el relat. Subjecte-Memòria-Relat (relacions que es mouen en totes direccions) és, doncs, part de la primera problemàtica. El segon triangle és el de Testimoni-Història-Política. A partir de meitats del segle XX, com molt bé explica Annette Wieviorka a l'Ère du témoin, comença l'auge del testimoni: no només té un paper important en els judicis, sinó també en la cultura mediàtica, la historiografia i la política (cosa que ja va denunciar Arendt a Eichmann en Jerusalem). Beatriz Sarlo, en el seu Tiempo pasado, qüestiona la posició privilegiada del testimoni, la impenetrabilitat del seu relat de l'experiència quan aquest es tanca sobre si mateix i impedeix que sorgeixi una relació crítica entre allò que explica i els esdeveniments al seu voltant. Procurant posar tots aquests elements en joc, finalment he optat per llegir La guerra no tiene rostro de mujer, de Svetlana Alexiévich, periodista bielorussa guanyadora del Premi Nobel de literatura l'any 2015. El llibre es construeix a partir de múltiples testimonis de dones que van lluitar a l'exèrcit soviètic durant la Segona Guerra Mundial. Espero que aquesta generació del relat històric a partir de nombroses veus, que mantenen en tot moment la seva especificitat com a individus i en les seves experiències viscudes, em permeti preguntar-me per la possibilitat de la introducció del testimoni en l'àmbit polític i historiogràfic des d'una relació crítica amb la societat que l'envolta i amb la filosofia. Pot ser que l'ús de múltiples veus, mesurades unes per les altres i combinades per una sola persona –mètode que podria satisfer el requisit de distància que demana Beatriz Sarlo–, acabi portant a una diferent concepció del relat testimonial? Segueixo llegint i em sento remoguda, a través de tota la lectura, per les experiències d'aquestes dones que van lluitar, patir i sobreviure aquesta guerra. Ara per ara, el xoc que em generen els seus relats, les emocions que sento i l'impuls de conèixer-les millor, siguin segurament el millor indicador de com m'interpel·la aquest llibre.