La gelosia en Spinoza

La major part dels filòsofs han concebut les passions com una xurma sollevada que cal amansir. D’aquí que s’hagin escarrassat més aviat en ordir estratagemes per tal de reprimir-les, controlar-les o curar-les que no pas en comprendre-les. Això resulta especialment notori en el cas de les passions tristes, també anomenades ‘malalties de l’ànima’, com és el cas de la mateixa tristesa, o de l’odi i l’enveja que se’n deriven. En aquest sentit, la gelosia no constitueix cap mena d’excepció. Podríem dividir el món entre aquells que li han declarat la guerra obertament i els qui pretenen justificar-la. Els primers argüeixen que la gelosia no només genera una dependència obsessiva i malaltissa envers la persona estimada, sinó que sovint degenera en afany desmesurat de possessió, maltractaments, violència i, en el pitjor dels casos, assassinat. Els segons es defensen dient que, al cap i a la fi, sentim gelosia envers allò que estimem o que, si més no, desperta el nostre interès, i que, per això mateix, aquesta no pot ser tan dolenta. Tot i així el que acostuma a passar és que tant els uns com els altres canviïn sovint de parer i la condemnin o justifiquin tan bon punt les circumstàncies fan que els convingui més una cosa que no pas l’altra. Per contra, el nostre objectiu és apropar-nos a la gelosia sense defensar-la ni condemnar-la. No es tracta pas de proclamar com els sentiments haurien de ser, sinó d’examinar de quina manera es donen efectivament a les nostres vides sense caure en la seva censura o lloança. Per aquest propòsit ens servirem de la definició que Spinoza fa d’aquesta passió tot intentant justificar la nostra tria contrastant-la amb exemples concrets que ens resultin versemblants, així com amb altres definicions que se n’hagin fet des de la filosofia, la psicologia o la teologia. El mètode emprat per Spinoza consisteix en partir d’afectes primaris que pren com axiomes i dels que en deriva la resta com a combinacions cada cop més complexes dels primers. De fet, els afectes podrien combinar-se els uns amb els altres fins a l’infinit, de manera que a cada nova combinació li correspondria la definició d’un nou afecte. Tanmateix, en arribar a la gelosia, Spinoza considera que ha assolit el llindar de complexitat i atura la seva anàlisi. Fins aquí s’han definit els afectes que necessitem per a desempallegar-nos en el dia a dia: la resta de combinacions les deixa com a passatemps per als ociosos que vulguin satisfer la seva curiositat. En aquest punt ens agradaria allunyar-nos una mica del nostre autor. Primerament, perquè creiem que les passions que experimentem en el dia a dia acostumen a presentar-se sota configuracions extremadament ambigües i complexes que ens sumeixen en la perplexitat. Segonament, perquè no concedim més rellevància epistemològica al lloc comú que al cas rar i excepcional. Ans al contrari, ens fa l’efecte que molt sovint és en aquest darrer on pot apreciar-se amb més vivesa la natura de les coses. Així doncs, a partir de la definició traçada per Spinoza abordarem algunes qüestions implícites en aquesta que ell no tracta explícitament (com ara la importància de la distinció entre gelosia i enveja), així com d’altres de les que ell no se n’ocupa, però que poden ajudar-nos a comprendre millor aquesta passió, com ara: quina és la relació entre la gelosia i la por o l’esperança? De quina manera pot evitar-se o provocar-se? És sempre conseqüència de l’amor o també pot ésser-ne la seva causa? Què passa quan es projecta envers el passat o cap al futur? Etc.